dimarts, 20 d’octubre del 2020


 

      AGUANTAR...  O NO.








   Contractes a temps parcial per a una  jornada completa, hores extres cobrades a un preu que pagava  la pena millor no quedar-se, però clar, qui deia d’anar-se’n amb la feina que hi havia!. Ah! Que no se m’oblide festius, treballats pagats a preu de dies laborals (que millor deixarem en l’anonimat quin preu era aquest).

   15 minuts per a canviar-se, esmorzar i tornar-se a canviar (15 m. d’una jornada de 8 hores), ja es fàcil imaginar els malabars que s’havien de fer. Igual em plantege enviar el currículum al circ com a malabarista, experiència tinc.

   Puntualitat a l’hora d’entrar, evidentment, però a l’hora d’eixir deixava de ser tan evident que s’havia de ser puntual. Clar, si el retràs, és d’un quart o mitja hora no passa res, però si es tracta d’una o varies hores, sense haver dinat i amb el quart d’hora de malabarismes, perdó de l’esmorzar, la cosa deixava de ser tan evident i fregava lo urgent (urgència per anar-se’n).

   Vacances? Sí, això si que en tenia, quinze dies en Agost, però mai es sabia quins dies anaven a ser. Les vacances s’agarraven quan la feina s’acabava i la feina no s’acabava perquè no feien només que entrar comandes. I aixina tot. I aixina més, més i més coses que podria contar, però preferisc oblidar.

   I un dia vaig dir prou, com havia dit prou feia poc més d’un any Cristina: - estic contenta, perquè per primera vegada en la meua vida he segut valenta - em va dir el seu darrer dia. I jo també volia ser valenta com ella.

   Però la valentia és una paraula poc compresa en aquell lloc i de seguida van començar a ploure’m els comentaris: 
- Per això t’ho has deixat?. Per això, i per això altre, i per això, i lo de més enllà, ah! i també per això, per això i per això. 
- Hagueres tingut que aguantar que això no va a durar massa. 
Aguantar?? Què amb 6 anys d’engolir les paraules, ofegar els plors i la ràbia i girar el cap quan el que volia era arrancar a córrer no ha havia hagut prou? 
Aguantar!! Si cada vegada que hi havia un canvi anàvem a pitjor (quan es tractava de nosaltres, la mà d'obra de l'empresa. 
- T’alabe el gust!. Però hagueres tingut que aguantar que això no va a durar massa- Altra vegada havia d’aguantar!, em va fer molta pena escoltar estes paraules d’una de les persones que aprecie molt i al que he vist moltes vegades ofegat i desbordat en la faena.             
- Hagueres tingut que aguantar, que fora ell el que t’acomiadara  i així que li costara diners, que amb 6 anys ja et toca una bona indemnització-. 
   I què faig d’aquesta tristor que sent? d’aquesta angoixa i cansament?. No, no vull deixar passar els dies com si res, vull viure, alenar la vida. No vull estar angoixada, enfadada, trista, cansada, malhumorada constantment. 
   La vida passa i el temps que desaprofitem sent infeliços no torna. Els diners van i venen. La vida no. 
   Però el comentari preferit meu va ser:- Pues amb l’edat que tens, ho tens difícil per a trobar faena-. 
   I aleshores em van vindrer al cap tota la gent jove que ha d’anar-se’n fora després d’acabar la carrera i masters per tal de poder treballar, doncs malgrat tindre l’edat idònia per a incorporar-se al mercat laboral no tenen les oportunitats de poder fer-ho i mira per a on, a les portes dels 50 el meu problema anava a ser el mateix que el de molts joves. Igual és que no es l’edat el problema. 
   Doncs bé, tres mesos després d’aquell “fins ací he arribat”, torne a tindrer faena, es veu que ser quinta de Matussalem no ha segut cap impediment com em van augurar. Una faena que m’encanta amb unes companyes sempre disposades a tirar una mà i que em permet anar i tornar de la faena amb bicicleta per la vora de la mar escoltant la seua cantarella. 
   D’aquells 6 anys a Pedreguer me’n porte un grapat de companyes i companys que porte sempre en el pensament i en un raconet del meu cor. A més a més de tindre-les a la vora quan alguna tarda a l’atzar quedem per a donar-nos eixes abraçades prohibides en aquests temps que corren. Elles van fer que hi hagueren dies on sortia l’arc de sant Martí i que l’alegria i les rises entraren de tant en tant dins les sales blanques.


dissabte, 20 de juliol del 2019


IMMA

                                                 

                                                       A Imma Mestre




Arriba sempre pedalejant
amb un  somriure
d’orella a orella.
El gest amable
i els ulls farcits d’estima.


Al darrere  de la bicicleta
d’u un cabàs
ple de tendresa
disposada sempre
a repartir
amb la mà oberta.


Somriuen les ones
quan ella somriu
i s’encén la pell blava
de dona de mar
quan com una estel
abraça l’aigua.


De gest amable,
somriure encisador
i passes decidides,
és com  la ventada
que trena els sentiments,
la llibertat
en forma dona








       

dilluns, 3 de desembre del 2018


   ISABEL MARTÍ










 Com un sospir lleuger
 a ras de terra
enfila les postisses
enlaira els braços
i amb moviments
quasi ingràvids
comença el ball
que ha rescatat
de la memòria.

Dona de mirada dolça
de gest amable
i somriure encisador.
Sempre disposada a ajudar
sempre a punt per acollir
els nostres dubtes.
Destil·la estima.
Amb paciència infinita
repeteix una i altra vegada
dreta, dreta, esquerra
un, dos, tres.

Però és quan balla
quan el món s’atura.
Ample el somrís
estels en la mirada
amb moviments sotils
ferms i harmoniosos
 punteja el recorregut.
Com si fos vent
dibuixant un paisatge




Retrat: Amadeu Vives

          





divendres, 31 d’agost del 2018


ESTIU 2018
                                                      
                     A Imma, Encarna, Lola, Cristina i Inés



                                                               
                          














Sona el mòbil;
-com teniu l’agenda per anar
esta vesprada a la mar?


Sense adonar-nos
una nit qualsevol de juny
arriba l’estiu
intensament bell i calorós
i entre l’allau de vaixells,
para-sols i flaires de coconut
nosaltres trobem el nostre racó

-Punt de trobada?
Primera o segona escala?


 Ens agrada el blau, nedar,
deixar-nos portar per les ones
sentir-nos vives
mentre fem el mort.

Les estels de mar ens encisen
i els bogamarins
amb els seus capells de pexelides
em fan somriure.
Què haurà segut del polp
que vam salvar?

- Holaaa, com esteu sirenes?
Disponibles per a nadar?


La felicitat  no és res més
que aquesta complicitat,
les converses voramar
mentre cau la tarda,
caminar descalça per les pedres
sentir l’aigua freda,
omplir la mar de mirades
i quedar atrapada
en la seua xarxa


-Xiques, és una bassa d’oli
 Estic a la primera.


La felicitat...


Foto: Encarna Pérez


dissabte, 26 de maig del 2018


                                   CRISTINA


                                                                        
                                                                   a Cristina Tomàs




Dona de pinzellades blaves
de mirada dolça
i cabells obscurs
a poqueta nit vigila la lluna
i fa d’ella tendres paraules
que acaronen els sentiments.
Sensible i emotiva per dins
cuirassa per fora
sorteja amb valentia els entrebancs
i les coses les diu pel seu nom.
De somriure burleta
i mirada dolça
tímida i descarada alhora,
que cus i descús l’ànima
i fa de les pinzellades poesia
abraçant-nos l’esperit
i acariciant-nos el cor.



dimarts, 6 de febrer del 2018

TARDOR de 1989







                 






No es podia ser més feliç,
l’estómac feia pessigolles
mentre encarava la senda
que em portaria a tu.
La tardor havia començat
feia unes hores.
Refrescava.
La lluna t’il·luminava,
o potser
era el teu somriure
que il·luminava la nit.
Estaves nerviós.
Estava nerviosa.
La primera cita,
l’escalfor de dos cossos joves
furtius en la nit.
Les algues teixien 
un enfilall d’aromes
sota els estels,
mentre s’encenien 
els besos
el desig, les carícies 
i esclataven
tots els colors possibles
aquella nit de tardor.
Vam fer l’amor.
I la gana continuà 
de matinada.


divendres, 17 de novembre del 2017


NO CAL ANAR MOLT LLUNY




Si vols, dona’m la mà
no cal anar molt lluny
asseguts a la cala
deixem que el vent
despentine els cabells.
Vine, seu,
tot plegat,
el que veiem
o el que se’ns escapa
o tal vegada,
allò que cerques
ho tens davant de tu.
Mira, escolta
seu una estona,
no cal anar molt lluny
el mar ens parla
amb veu sedosa
i les ones,
miralls dels núvols
guarden els secrets
contats a cau d’orella.
Tanta llum de mar
tant de blau encés
la pell reclama amor.
Vine, seu
la mar calmada
ens portarà ben lluny