El diumenge passat vaig tindre el goig d'anar amb el grup de danses Portitxol a la visita que fan tots els anys per aquestes dates a "l'asilo" per a oferir-los un espectacle de nadales i danses.
Del record d'aquell moment ha nascut aquest poema. Del record i la gosadia d'atrevir-me a posar-me en la pell d'una de les iaies del públic.


  

 

I aleshores va arribar aquella colla
carregats d’instruments, postisses i cançons
a trencar la monotonia dels meus dies.
Les parets blanques d’aquest edifici
testimoni del meu quefer diari
semblaven mes toves, menys murs.
Els finestrals s’eixamplaren
amb els primers acords de guitarra
i entraren glops de llibertat.
De jove m’agradava mirar per la finestra
amarant-me de somnis i desitjos.
La vida està plena de portes.
Les finestres són la llibertat.
I aquells homes i dones
amb postisses, canyissets
 i simbombes,
em portaven finestra enllà
a les cadires de boga
d’una tarda d’estiu.
Flaires d’ametlles i gessamí.
Acords i puntejats,
guitarres amb força
la dolçor de la flauta
el frec de la roba,
les mans unides
i els rostres il·luminats.

Els records són un sol cansat,
la vida una xarxa arranjada,
una barca que apaga el motor
i rellisca en silenci per l’aigua
alenant bocanades de llibertat.

CAP PRIM


                               

Deixa que siga la remor de la mar
la que em parle d’aquest cap que abraça l’aigua
deixa que siguen aquells ceps
reductes de designis i esperances
els que ens parlen d’un passat copiós.
Tanca els ulls
alena els arrels,
estem fets de sal i aigua
de roca i llum blanca.
Sent com ofeguen els crits les pedres
sota les parets de ciment i vidre
i les basses d’aigua dolça.
Mira!, els corriols enllacen les sendes
que porten a tocar el blau
testimonis del festeig
entre el cap, l’illa i la mar.
A cavall de les ones
el vent acarona la vela
alce la mirada i el contemple,
des de baix la seua presencia
és més i més immensa.
Badalla el silenci,
acarone  les roques,
escric versos a l’aire
mentre dibuixe amb els dits
els colors del meu país.





Foto de l'Associació de barques tradicionals de Xàbia

TAULA PARADA

Al voltant
de la taula parada
una tramuntana de rialles
uns glops d’estima,
esquitxos de somnis
i complicitats
mentre avança el dia
entre bocanades
de goig i alegria
ressons d’amistat
que omplin l’estança
i desperten el somriure
al rostre de mar.

IMATGE                        

                                           

L’escena estava impregnada de blaus
una dona asseguda a la cala
arrelada al silenci
omplia la mar de mirades.
Vora l’atzavara
un terrabastall de sentiments
sense  paraules
es perdia en l’horitzó
junt al vol silenciós de la gavina.
Hi ha una illa i una vela
unes vinyes
la dolçor  del gessamí
i un camí de records
d’uns somnis que mai tornaran.
Vespreja
recull les coses
i enfila  la senda
arrelada en el seu silenci.

V FESTA D'ESTELLÉS: POESIA AL RIURAU

 

S'acosta setembre i amb ell la festa de la poesia per homenatjar al nostre poeta Vicent Andrés Estellés.
Aquest any volem que siga un mes ben farcit de poemes per això us proposem un concurs de poesia.
Què, us animeu?






BASES PEL CONCURS DE POESIA AL RIURAU

- Els poemes poden tindre una extensió de fins a 60 versos i han de ser escrits en VALENCIÀ, a ordinador, i amb el títol.

- El tema és lliure.

- Han de ser originals, inèdits i no haver-se presentat a un altre concurs. 1 POEMA PER PARTICIPANT.
...
- Els poemes aniran signats per un pseudònim i a banda les dades del concursant; nom i cognoms, adreça electrònica i telèfon, i s’enviarà a l’adreça electrònica: poesiaalriurau@gmail.com

- El jurat estarà format per Xelo Llopis, Pepa Guardiola i Paco Sirerol i tots els poemes que es presenten al concurs es publicaran en un llibre editat per l’Ajuntament de Xàbia. El premiat rebrà un lot de llibres i un sopar per a dos persones.

- El termini d’entrega de les obres serà el 20 de setembre de 2015

- El guanyador s’emetrà en la V edició de POESIA AL RIURAU: Festa Estellés que es celebrarà el 25 de setembre al Riurau Arnauda

                            RETORNE

                                    




Vestida de cansament
naufrague en les aigües,
deixant que els corrents
arrastren els neguits.
Sospira el vent
besant la vela
de la nau que es perd
en l’horitzó.
Mullada
em retrobe en el blau
sota aquest cel sense límit.
Soc roca contra la mar
la remor del vent
l’embat de l’ona
la nit sense estels.
Soc l’ullal que viatja
amb els corrents marins
que ancorat
en la cala
retorna...

mar endins.

LA REVOLTA MARINA

Arriba l’ona
sona la pedra
i emet la posidònia
la seua fortor,
és la revolta marina
contra els nous invasors.
Venen les ones de tot arreu
 i la descabellonada
escuma creix
mudant les cales
amb el seu vestit
S’estira i s’alça
el mar sorollós
cridant enfurismat
 les mudes paraules
de la revolta salada.

 

LA NIT DE SANT JOAN

 

Vola l’espurna
i encén la flama
sobre les arrels
de la memòria.
Nit centellada de goig
propera i enamorada
amb flaires de flors
i fogata.
La flama ha pres...
i un a un brandegen
els focs
damunt les runes
de la muralla.
Sona la música,
s’escapa una llàgrima
i com si fóssim llunes
rondant la terra
voltegem la foguera
enlairant el desig
amb la mirada.
El vent abraça la il·lusió
la nit batega el deliri
i viatja per la mar un desig
abans que desperte
la matinada.

 

Torna la nit
i torna el desfici.
Escric i desescric
versos de matinada
gronxats en el balancí
del silenci.
Navegue pel mar
esguardant la meua nau,
que no se quin nom té
ni a quin port em durà,
ni si bufarà l’oreig suau
o amb força.
Van perdent-se
els somnis
amb el vent.
Afany absurd
voler i no poder!.
Prenc i bec
adolorida el vers,
el cor s’atura
el silenci bada,
m’enfonse en la mar
i torne a surar
que he aprés a singlar
i costerejar la tristesa
mentre naixen
versos de matinada.

ESSÈNCIA

El meu poble és aquella punta
que allarga el braç
per acaronar les illes.
Terra i mar.
Margallons i pins banyats en sal.
A trenc d’alba, el sol despunta
per l’horitzó marí,
entre gavines, ones,
pescadors que faenen la mar
i esquitxos de sal.
Pels carrers, la gent humil
arrastra l’esquelet
alenant amb força
per encarar el nou dia.
Mentre d’altres, menys esquelètics
i més sumptuosos
prenen cafè en les terrasses voramar.
Poble de contrastos.
De cases senzilles
i habitatges que desafien
la gravidesa per alenar el blau.
Vidre i fang reflectit en els núvols.
 A l’estiu, l'opulència
atraca a la nostra badia,
Aleshores, esdevinc
un poema mal escrit
buscant serenor
en alguna cala perduda,
que allò que en essència
hi ha en mi
prové de gent senzilla,
aquella que solca la terra
i busca la riquesa en la mar.
Flaires de fonoll i tarongina
m’embolcallen
de flor d’ametller i ceps.
És per això que no me la crec
l’opulència,
sé el que hi ha de miserable en ella.

NOUS COLORS


                   


Podria escriure de la tristesa
i els seus sentiments esmicolats
però el gronxeig de les ones
em recorda que la vida continua,
que cada albada
el sol trenca la foscor
amb la seua llum ataronjada
omplint la vida de colors.
Que la complicitat
 d’un somriure
nodreix l’ànima
i la calidesa d’un abraç
engega els motors.
Si fins i tot en l’obscuritat
naixen les flors més belles!.
Soterraré la tristesa
bandejaré els neguits
amb el vent marí,
que cada trenc d’alba
naix un nou dia
i en cada dia
naixen nous colors.

LA MARE I EL FILL

La dona que viatja en el vagó
duu la mirada
curulla de tendresa
mentre alena un somriure.
El nen que seu al costat
ha esclatat a riure
recordant els dies viscuts.
Agafats de la mà
destapàvem  nous mons,
descobrien vides alienes
mentre caminàvem pel raval.
Matinades de rialles
nits que aixopluguen secrets.
Corriols de tendresa.
S’agafa a ell per nodrir
la nena que queda en ella.
La vida ens enfonsa en la vulgaritat
i la quotidianitat soterra les il·lusions.
Però a aquest nen
li somriuen tots els colors
en la mirada,
duu la il·lusió a les palpentes
i el món es reclina als seus peus.
El mira alenant un somriure
mentre galopen els batecs
de l’estima.

GLOPS D'AMISTAT

Caminàvem per l’escullera
i de pedra en pedra  saltàvem
deixant  les pors
a cada pas,
els teus ulls brillaven
amb el blau del  mar
i reien divertits
cercant la lluna.
Instants compartits.
Moments de tendresa.
Glops d’estima i amistat
mentre saltàvem pels esculls
alenant somriures.

VORAMAR

Es barregen els sentiments
vora a la platja blanca.
Cantussegen les ones
melodies oceàniques.
Cau la tarda.
Orfena d’amor
busca entre les ones,
la calma.
Enlaira el rostre.
Allunya la mirada.
Vola la gavina.
Es pentina la vela.
Cau la tarda.
I en la cala dormida
una dama plora.

INSOMNI

Nàufrag en la nit
estèril de son,
busque en la rosa
el vent que posarà
rumb als somnis.

SOM

Som el que tenim i anhelem
instants de temps
que passen i queden,
il·lusions dibuixades a l’aire
la nuesa d’unes paraules.
Som la claror de l’albada
i l’ombra d’un fanal.
Una petjada en la sorra
unes mans pentinant onades.
Som la força dels mots
en un dia de vaga.
Som la raó de viure,
el camí traçat,
que a poc a poc
fem i desfem.
Som la cançó, el vers,
un trenc d’alba i un adéu.
El foc, el dubte, la tempesta.
Som la carícia.
El bes.
Un t’estime de matinada.

BIEL

Junts vam començar aquest camí
que un dia faràs teu,
enrere ha quedat la mirada
de nadó tranquil
que una matinada
m’embolcallà de tendresa.
Ara, el teus ulls ametllats
són estels de vida,
abraces amb la nineta
viatges amb la mirada.
Ets la sensibilitat i la puresa
quan somrius
la quietud enmig la tempesta
l'amor i l'alegria.
Et fas gran fillet
com grans són els bàtecs
que ens omplin  d'estima
El món vindrà a trobar-te
i tu, decidit, l’acolliràs.
Viatjaràs, exploraràs
descobriràs i estimaràs.
I en tots aquests camins de vida
em tindràs sempre  a la teua vora,
que és quan m’abraces
que el meu cor batega.

DESIG II

Sota els silencis de lluna
els llavis s’apropen
entre la mirada encesa.
Es fonen els cossos
golafres  de carn,
omplint la nit
amb flaires de passió.

Cau el vestit,
s’encén el desig
ballen les carícies
melodies de passió
assedegant el deler
en les corbes del desig.

Són dos nàufrags
onejant per les ombres
dels plecs de la pell
que tantes vegades
han estimat,
esclata en la nit
esquitxos de vida
i tot l’amor s’ompli
de sentits

RUNES

Recòrrec les runes interiors
d’un cos farcit
de quefers quotidians
i dies senzills.
Hi han els somnis
que van volar,
aquells que mai més seran
deixats entre les despulles
de l’oblit.
  La gatzara dels jocs infantils
porta a la memòria
les tardes assolellades
amb gust de tendresa.
Una fada i un vaixell pirata
porten al nen i la nena
pels indrets de les aventures.
  Passeja la brisa entre les runes
portant el caliu de l’abraç amic
tardes de cafè
curulles de complicitats.
Vespres de secrets i propòsits.
  Però hi ha també entre les runes
d’aquest cos de dies senzills
els batecs ferotges dels nous somnis
per les veredes a mig construir
i és per ells que visc i estime
la incertesa dels dies que vindran.

 

 

FUTUR ANUL·LAT

 

 

Un cel ple de blau
una mirada perduda
i un interrogant:
On anem?.
Ens heu robat la il·lusió
d’emprendre noves tasques,
esmicolat i saquejat les
esperances de nous jorns.
Ens feu sentir apocats i confosos,
massa grans per hi cabre enlloc
massa joves per restar asseguts.
Les quimeres  es queden pel camí
i s’ofeguen els somnis i il·lusions
de qui encara s’hi vol jugar la pell.
Lladres!
Heu escampat la brutícia
i l’odi entre germans
empobrit els nostres drets,
i encorbat la nostra esquena
sota el pes de la vostra avarícia.
Heu saquejat, furtat
i empobrit el meu País
escampant el vostre ferum
fins al darrer racó,
egòlatres, avariciosos, mesquins
que pinteu de negre el nostre futur
i ens prohibiu tenir ràbia.

La nit encara es ben fosca
serenament  mire
en el retrovisor del temps,
en quin moment va fugir
la placidesa dels dies càlids,
qui va convidar a aquest ball
els neguits que ara em vesteixen.
Cridaré en la nit els meus silencis,
altrament sé que serà debades
la serenor d’aquesta lluna platejada
no calma l’angoixa que acampa
en el meu cos,  cor endins.